Sempre críti(cs)

- Les ciutats fan a la gent. Una determinada concepció de la ciutat afecta directament sobre les nostres vides. Als dotze anys de govern municipal del PSOE (1979-1991), l’han seguit vint-i-tres del PP des de la primera victòria a les municipals del 1991. Més de dues dècades de majoria absoluta que han determinat el rumb de la ciutat i dels seus habitants.

- L’hegemonia cultural del PP en aquests anys és inqüestionable, i no sols per la majoria absoluta de més de dues dècades, sinó per la penetració assolida en les entitats de la societat civil (festes, associacions de veïns, comerços, etcètera), i per copar amb fosques maniobres l’entramat dels funcionaris de l’administració.

Cortesia de smkn

- La visió de la ciutat com un espai arcàdic sense conflictes aconsegueix assentar-se gràcies a un discurs públic monopolitzat, i sobretot per l’absència de contradiscursos creibles i atractius. El Mediteraneo baladreja obscenament recargolant la realitat, i contribueix al relat del PP ocultant aquells aspectes menys amables de la realitat. El Mediterraneo és l’aparell de propaganda manufacturador del consens local.

- A causa del “deixar fer…” de la societat castellonenca amb les elits polítiques i econòmiques, i la manca d’alternatives plausibles, continua establerta la sensació de viure en una població anestesiada, acrítica i benestant. Per la seva banda, aquells que s’han aprofitat, amb o sense escrúpols, d’aquesta forma de governar són la màxima expressió de la decadència democràctica que patim.

- El relat de les elits locals parla d’un Castelló on tothom vol viure. L’ideal burgés ha triomfat en una ciutat que combina la tradició i la modernitat: els clixés de la terreta amb la modernitat d’una ciutat ordenada, tranquil·la, caracterizada per una població que no es planteja els aspectes problemàtics d’unes estructures mai sotmesos a discussió. “Acomoda't i rebràs la teua recompensa”, com a bon ciutadà de companyia.

- El PP continua aferrat a una concepció visionària del territori. Una faula de Walt Disney habitada per ciutadans lliures, responsables i col·laboradors. Tothom viu amb entusiasme aquesta harmonia i benestar social. Evidentment, la representació de la realitat fuig de conflictes i tensions. Els habitants d'aquesta ciutat som afortunats i hem de gaudir de la nostra sort.

- A la visió del PP sols es contraposa -a nivell mediàtic- el discurs d’una oposició política no creïble (la del PSOE, que podem definir com la novetat eterna de l’essencialment idèntic), i la dels grups que no han estat capaços de sobrepassar el bipartidisme (EUPV i Compromís).

- El discurs del comandament local neutralitza les singularitats que conviuen en Castelló. Fa invisible els problemes socials, el conflicte, els altres Castelló. Proposa una mirada que ens deixa fora de l'enquadrament. Produeix una realitat esbiaixada que expulsa del relat l'antagonisme.

- Els dissidents no tenen un lloc en la història oficial i són permanentment expulsats a la marginalitat. Per al comandament local la dissidència és un fet negatiu per ell mateix. El bon ciutadà és el ciutadà espavilat: aquell que aconsegueix no posar-se en romanços, la persona capaç de manejar el sistema, i no el que combateix davant el sistema.

- Hi han altres Castelló sota la catifa dels media locals, més enllà dels partits polítics. No sols ens referim a la pobresa, els desnonats, els sense paper,...sinó també a un Castelló creatiu i combatiu. Els problemes socials ja no es poden ocultar amb una classe mitjana en descomposició mentre la dissidència al règim treu al cap per diferents escletxes. Cal aconseguir respirar en un ambient asfixiant.

- Els moviment socials de llarga durada continuen confonent els seus desitjos amb la realitat. Més bé es tracta d’iniciatives minoritàries, amb insuficent incidència social, i sense capacitat per convertir-se en alternativa. En aquest escenari la irrupció de fenòmens com el 15M al 2011 o Podemos al 2014 mostren com els discursos clàssics de l’esquerra no van més enllà dels cercles conscienciats. Si el treball polític es fa per a guanyar, en què estem pensant?

- Com afirmaven els situacionistes, és impossible alliberar-se d'un món sense alliberar-se del llenguatge que l'oculta i el garanteix, sense mostrar nuament la seua veritat. Tota teoria revolucionària ha degut inventar les seues pròpies paraules i aportar noves posicions en el món de les significacions. Cal construir sentit comú i majoria social. Proposar a tothom una vida d’activista per aconseguir-ho no és una opció realista, igualment delegar en una minoria de notables, en lideratges al capdavall, ens manté en la política de sempre.

- L'entorn local no és tan erm com fa deu anys. Les escletxes sistèmiques s'eixamplen. Sabrem aprofitar-les? Ara que el vent bufa a favor de postulats alternatius, cal fer passes endavant des de tots els àmbits sense perdre de vista que la clau és eixamplar, estructurar i cohesionar la massa crítica enfront de la fragmentació social imperant i la despolitització generalitzada que arrosseguem des què es va iniciar el règim del 78.